Permetre als pares viure el seu procès i dolor
Si els pares decideixen permetre’s experimentar el seu dolor i prendre’s el temps necessari, estaran fent el millor regal als seus fills. Aquesta actitud ajuda a reduir l’ansietat i l’estat depressiu dels fills, ja que ells entenen la realitat basant-se en com la viuen els seus pares. En lloc de centrar-nos en què fer amb els nens, és més beneficiós centrar-nos en nosaltres mateixos. Això serà una inversió valiosa per als nostres fills i ens permetrà acompanyar-los en el seu procés de dol amb més serenitat.
És important destacar que la separació d’una parella amb fills és diferent d’una parella sense fills. El procés de separació és més complex, ja que es tenen en compte les necessitats dels nens en la presa de decisions. Però els nens mai han de ser els que decideixin sobre el futur de la relació de parella, ja que aquest és un projecte dels pares i no dels fills. Cal tenir en compte que la dissolució de la parella no implica la dissolució de la família. Els pares continuaran sent pares i les decisions que prenguin no són responsabilitat dels fills. És contraproduent prendre decisions basades en els fills, com ara dir “em separaria, però no ho faig pels nens”, o viceversa. Aquest tipus de decisions pesen sobre els nens, tot i que aparentment els puguin beneficiar. Els nens se senten implicats en el problema de parella i se’ls pot arribar a considerar amb dret o fins i tot amb l’obligació d’intervenir. Això no els alleuja del dolor que suposa veure que els pares no s’entenen. Si els pares decideixen romandre junts només pels fills, estan allargant una situació de dolor familiar. I si es separen però segueixen mantenint una relació negativa en nom dels fills, no els permeten aquests afrontar el dol necessari per al seu creixement personal.
Per tant, les decisions dels pares no han de dependre de variables externes com l’opinió de familiars, fills o amistats, ni tampoc de variables circumstancials com l’edat dels nens. Els pares han de valorar el projecte de parella en funció de les seves pròpies característiques i de les seves possibilitats d’aconseguir una bona sintonia. També han de tenir en compte el seu propi projecte de vida i el de la parella, que potser mai han coincidit o ja no coincideixen o no són prou motivadors. Quan aquests dos aspectes estan forts, la parella no considera la separació com una opció, malgrat els conflictes que puguin tenir. Aquests dubtes es poden resoldre de manera efectiva en teràpia de parella, on, sovint, en unes tres sessions es poden diagnosticar i valorar les possibilitats de continuïtat de la relació. Cal recordar que la parella, com l’individu, està sotmesa a conflictes interns que s’han de resoldre dia a dia, i això implica gestionar les diferències i solucionar els conflictes de manera continua. Aquests conflictes no haurien de ser motiu de separació, sinó que moltes vegades poden fer que la parella sigui més forta.
Protegir els fills durant la separació i permetre el seu dol
Ja sigui que la parella decideixi continuar junta o separar-se, és important mantenir els conflictes allunyats dels fills, assegurant que no els presenciïn i, encara menys, que hi prenguin part. No obstant això, mai és una bona idea negar el que han presenciat si no s’ha pogut evitar que els nens hi fossin presents. Aquesta actitud els deixa desconcertats, confosos i afecta la seva comprensió de la realitat, especialment en les primeres etapes de la infància. Mai hem de negar les evidències davant d’un nen si no hem pogut protegir-lo de saber-ne res. En aquests casos, és molt millor ajudar-los a gestionar aquestes situacions.
El mateix esdevé quan es produeix la separació: és un fet que cal afrontar i no cal fingir que no ha passat res o que tot anirà millor a partir d’ara. Els fills també tenen dret a passar pel seu propi procés de dol per la part de la relació familiar a la qual hauran de renunciar. És responsabilitat de tots dos pares facilitar aquest procés de dol. Hi ha actituds dels pares i dels familiars que afavoreixen aquesta tasca, mentre que altres la dificulten. Hi ha recomanacions importants per a tots dos pares, tenint en compte les característiques dels infants i adolescents:
Primerament, cal tenir en compte que com més jove és un nen, més vulnerable és als efectes d’una separació, incloent el procés de dol pel canvi en la situació dels pares. Sovint pensem erròniament que els més petits s’adonen menys, però en realitat és el contrari. Entre l’any i els set anys, són les etapes en les quals s’adonen més de la separació i tenen menys recursos per expressar-ho. Els nens trigarà com a mínim un any a passar aquest procés de dol i necessitaran la col·laboració dels dos pares per ajudar-los i animar-los a expressar les seves emocions. És recomanable:
- Animar els nens a expressar les seves emocions, dolor, agressivitat o por per ajudar-los a passar pel procés de dol. Els nens petits sovint manifesten el dolor indirectament a través de símptomes específics en cada cas, com ara fòbies infantils, dolor abdominal o de cap, falta d’energia, plors sense motiu aparent, rabietes o augment de l’agressivitat, canvis en l’apetit o el son, etc. Cal estar atents a aquests símptomes per poder relacionar-los amb el procés de dol que estan vivint.
- Ajudar-los a comprendre el que ha passat. Explicar-los la separació de manera simbòlica, com ara a través d’un conte, i descriure l’estat emocional dels pares sense assignar culpes a cap dels dos progenitors.
- No fer-los sentir responsables de la separació i evitar culpar-los explícitament, ja que els nens, que encara no tenen un raonament lògic desenvolupat, tendeixen a atribuir-se màgicament responsabilitats en la separació dels pares.
- Escoltar-los i permetre que expressin les seves emocions, fins i tot si no són les que voldríem sentir. Cal estar atents als símptomes emocionals, físics, escolars, socials i de conducta, i donar-los importància.
- No intentar animar-los o distreure’ls per tal que estiguin més contents, ni compensar-los materialment o amb més activitats. Cal dir-los la veritat en funció de la seva capacitat de comprensió.
- Evitar que els fills es converteixin en els consoladors dels pares en un moment tan delicat com la separació. Actituds com no voler separar-se d’ells ni un instant o buscar consol en ells no són recomanables. També s’ha de evitar dormir amb els nens, encara que ho demanin, ja que estem assignant-los una funció de compensació per la falta de la parella.
- No introduir de manera forçada o sobtada una nova parella en la vida dels pares, si n’hi ha una. Abans de formar una nova família, ja hi havia una família constituïda amb els pares separats, i aquesta entitat ha de ser respectada.
A més del procés de dol, el principal problema que dificulta l’acceptació d’una separació és la manca d’enteniment entre els pares i, sobretot, les discussions i els desacreditaments mútuos davant dels nens. En ocasions, inconscientment, els pares utilitzen els fills com a mitjà de comunicació quan no s’entenen o no volen parlar entre ells, o bé fan servir els fills com a tema de discussió. Aquesta situació és la causa dels divorcis o separacions que els nens viuen com a traumàtiques, tot i que no tots els casos són així. Per tant, cal distingir entre la parella que es separa i la família, que no es separa. És essencial ser conscients que, davant dels nens, sempre som una família i hem de deixar de banda els nostres criteris personals o emocions en relació a l’exparella. Sempre que sigui possible, és recomanable que els dos pares parlin junts i amb un discurs coherent, entenent que han deixat de ser parella, però que mai deixaran de ser pares en conjunt.
Alhora, l’exclusió completa d’un dels pares, o síndrome d’ al·lienació parental, seria el rebuig de l’ altre pare portat a l’ extrem i cal fer els esforços necessaris perquè no es produeixi, donades les conseqüències negatives que té a llarg termini en les criatures.
